Jo audiència

Aquest és el post més personal on vull parlar de mi com a espectador. En els passats post he presentat una visió de la televisió on predomina el sensacionalisme i on les cadenes, per aconseguir la màxima audiència utilitzen recursos que molt sovint ratllen el mal gust i la manca d’educació. Tinc la impressió de que a les persones ens agrada entrar anònimament a la vida dels demés; i sobretot, en aquelles circumstàncies on el patiment i la desgràcia són protagonistes. La televisió ha agafat aquesta referència com a premissa essencial per aconseguir audiència. Això diu molt de la societat en la que vivim.

Estic totalment en contra i em generen rebuig aquest tipus de programació, per això de vegades em sembla que estic fora d’aquest món que avarca qualsevol tipus de sector, ja sigui feina, converses de carrer, amistats... M’agradaria que la televisió fomentés un tipus de programació amb temàtiques més culturals, polítiques, didàctiques, econòmiques i musicals on la societat es pogués emmirallar i en tragues continguts potents per caminar cap una societat més evolucionada (en tots els sentits); una societat més humanística.

Existeix un altre món?

A primer cop de vista la televisió sembla està agafant un mateix tarannà, una manera única de funcionar amb una formula infalible i indiscutible que li ajuda a obtenir audiència. Parlo dels programes anomenats col·loquialment i tan descrits en aquest bloc com “telescombreria”. Existeix un altre món?.

Mirant atentament podem trobar una altra televisió menys abocada a un entreteniment buit de contingut. Potser s’ha de fer una recerca minuciosa, però al final ens trobem amb una televisió més constructiva, més didàctica. Un exemple el tenim en la  Telesecundària:

Existeix aquest submón més didàctic, i també més secundari en el global de la graella televisiva. Programes educatius, cinema d’autor, espais on es presenten llibres... formen part d’aquest univers televisiu, però això sí, no t’enamoris perdudament, d’un dia per l’altre et poden deixar pal plantat, perquè sinó arriben a la mínima audiència els deixen d’emetre.

L'audiència com a promoció

L’audiència és el valor més segur que una cadena de televisió pot tenir. Cal defensar-lo, mimar-lo i sobretot potenciar-lo.

La continuïtat, l’èxit són conseqüències de aquest preuat valor. En definitiva és un bé que cal protegir i escampar pels quatre vents; fer-ho públic s’ha convertit en un esport molt de moda entre les diferents cadenes.

Ja són un clàssic els vídeos promocionals que Telecinco fa com a cadena líder en audiència. En ells desfilen, en diferents franges horàries, tot un seguit de programes, de presentadors acompanyats de dades i gràfics que mostren  la seva superioritat versus a la seva rival Antena3.

La guerra està servida; no només es necessita una audiència passiva que vegi els programes sense fer molt de soroll, sinó que desprès ens agrupen en simples números per així treure pit.

Veiem el vídeo promocional de Telecinco Pone:

Sense paraules

1 vídeo val + que 1000 paraules

Telerealitat, un valor en alça

Exhibir com es comporten les persones reals és la finalitat del programes de telerealitat; uns espais amb grans audiències.

En el post dedicat al poder de l’audiència he parlat de l’homogeneïtat de continguts, doncs bé, sembla ser que el premi actual es per als programes de telerealitat. Això sí, són els més criticats per tothom, però incomprensiblement també els més vistos.

Tenim formats de tot tipus; des d’aspirants a cantants, ballarins, supervivents (no sé si després podran sobreviure en el nostre món!), periodistes del cor (amb poc cor), persones que es tanquen en una casa i campi qui pugui!. Són diferents versions que ens ensenyen la vida amb pels i senyals de famosos, mediàtics, rics, ex-futbolistes/toreros/cantants/actors, transsexuals, ... Tota la fauna social disponible en la graella (televisiva), preparada a la barbacoa; i cremant-se mica en mica.

Aquest gran circ es va preparant a foc lent. Estic pensant en Operación Triunfo i els seus càstings, en que van passant milers de possibles “triomfitos”. Abans de que comenci el programa ja et presenten la vida dels seleccionats, i no exclusivament en el seu terreny musical, sinó en el personal. És fàcil pensar que la finalitat d’aquests programes no és fer bons músics, sinó mostrar la vida, la sexualitat, el tarannà i els possibles marros entre els concursants; la música es perd pel camí!.

El poder de l’audiència

Fa uns quants mesos el pes de l’audiència en forma de poder va fer que un canal especialitzat i dedicat a la informació i a les entrevistes en profunditat, fos substituït per un reality  show;  CNN+ va donar pas a Gran Hermano 24 hores. Ni George Orwell ho podia haver imaginat millor!.

El poder de l’audiència ha decantat la balança cap a un tipus de programa d’entreteniment, on l’espectador controla i tafaneja la vida d’uns concursants les 24 hores del dia. Les dades d’audiència mostren les preferències dels espectadors de televisió a aquests tipus de programes, i sembla ser que ja s’ha convertit en una cosa sociològicament normal i acceptat.

Una cosa està clara, cada cop és més difícil trobar a la televisió programes d’informació tipus CNN+, la televisió, mica en mica, està homogeneïtzant els seus continguts, per així donar servei a un públic cada cop més homogeni.  Interner o la retrobada ràdio prenen protagonisme com emissors de noticies i entrevistes de rigor. La televisió s’està especialitzant  exclusivament en la producció de realitys; tu seu i xafardeja!.

Les audiències com estudi

Alguns investigadors de l’audiència com Dick Hebdige, prenen com a punt de partida els estudis que es van fer a l’Escola de Frankfurt, i especialment els de Theodor Adorno i la seva visió catastròfica de la cultura de masses. Altres com Shannon i Weaver ens parlen de les teories matemàtiques sobre la comunicació en l’àmbit de la tecnologia. Tots semblen arribar a una mateixa conclusió: la complexitat del tema, degut a la influència de molts elements en el seu procés comunicatiu.

En els primers estudis sobre l’anàlisi d’audiències podem distingir dos corrents: la corrent què veu al receptor de la comunicació com a un ens passiu, mancat d’activitat; i la corrent què el considera, en canvi, participatiu en el procés de significació, ja que el  missatge prenc el seu sentit final en l’etapa de recepció.

En els inicis de l’Escola de Frankfurt i la Mass Comunication Research, l’entorn social es mesurava mitjançant el conductisme, era llavors la teoria d’anàlisi dels mass media; la idea principal era que els missatges penetraven en les persones com si fossin una bala, provocant  una gran submissió als productors televisius; el subjecte era com un zombi posseït.

L’estudi d’audiències va evolucionar, des de la seva primera preocupació per l’aspecte social va passar a la de tipus comercial, assumint el paper d’ambaixador d’una societat capitalista. El conductisme, inicialment, va fer el rentat de cervell de les “masses”, fins que va aparèixer el funcionalisme-estructuralisme, com la corrent més adient a l’època per a l’estudi i la investigació d’audiències. El nou enfocament considera a la societat com individus lliures, racionals i autònoms per a consumir.

Lindolf i Meyer, en les seves investigació ens mostren un nou concepte: l’interpretatiu. La seva investigació qualitativa  veu el subjecte com un ens que construeix les seves interpretacions mitjançant les seves matrius culturals, les seves reinterpretacions socials, i que reben un missatge que negocia interiorment en una mediació múltiple, per a finalment generar un sentit personal.