Exhibir com es comporten les persones reals és la finalitat del programes de telerealitat; uns espais amb grans audiències.
En el post dedicat al poder de l’audiència he parlat de l’homogeneïtat de continguts, doncs bé, sembla ser que el premi actual es per als programes de telerealitat. Això sí, són els més criticats per tothom, però incomprensiblement també els més vistos.
Tenim formats de tot tipus; des d’aspirants a cantants, ballarins, supervivents (no sé si després podran sobreviure en el nostre món!), periodistes del cor (amb poc cor), persones que es tanquen en una casa i campi qui pugui!. Són diferents versions que ens ensenyen la vida amb pels i senyals de famosos, mediàtics, rics, ex-futbolistes/toreros/cantants/actors, transsexuals, ... Tota la fauna social disponible en la graella (televisiva), preparada a la barbacoa; i cremant-se mica en mica.
Aquest gran circ es va preparant a foc lent. Estic pensant en Operación Triunfo i els seus càstings, en que van passant milers de possibles “triomfitos”. Abans de que comenci el programa ja et presenten la vida dels seleccionats, i no exclusivament en el seu terreny musical, sinó en el personal. És fàcil pensar que la finalitat d’aquests programes no és fer bons músics, sinó mostrar la vida, la sexualitat, el tarannà i els possibles marros entre els concursants; la música es perd pel camí!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada