Aquest és el post més personal on vull parlar de mi com a espectador. En els passats post he presentat una visió de la televisió on predomina el sensacionalisme i on les cadenes, per aconseguir la màxima audiència utilitzen recursos que molt sovint ratllen el mal gust i la manca d’educació. Tinc la impressió de que a les persones ens agrada entrar anònimament a la vida dels demés; i sobretot, en aquelles circumstàncies on el patiment i la desgràcia són protagonistes. La televisió ha agafat aquesta referència com a premissa essencial per aconseguir audiència. Això diu molt de la societat en la que vivim.
Estic totalment en contra i em generen rebuig aquest tipus de programació, per això de vegades em sembla que estic fora d’aquest món que avarca qualsevol tipus de sector, ja sigui feina, converses de carrer, amistats... M’agradaria que la televisió fomentés un tipus de programació amb temàtiques més culturals, polítiques, didàctiques, econòmiques i musicals on la societat es pogués emmirallar i en tragues continguts potents per caminar cap una societat més evolucionada (en tots els sentits); una societat més humanística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada